diumenge, 11 de gener del 2015

El pilot automàtic

En les pràctiques d'atenció plena, una de les coses que aprenem és a fer les coses sense estar pensant en una altra cosa. Per exemple, mentre conduïm cap a la feina, tractem de no pensar en tot el que hem de fer allí, sinó que ens concentrem en conduir, atents als senyals, als altres cotxes, als vianants. És el que se'n diu no anar amb el pilot automàtic. Fer les coses amb el pilot automàtic, és a dir, fer-les pensant en una altra cosa, és causa d'accidents, errors, estrès, i fatiga la nostra ment.

Ara bé, a partir del bon consell de no anar sempre amb el pilot automàtic, hi ha qui passa a assumir que cal anar sempre amb el pilot manual, és a dir, sempre pilotant l'acció des del jo, des de la voluntat conscient, sempre observant que hi ha un jo que governa l'acció. Però haver de fer totes les coses amb la voluntat també és molt fatigant, i estar sempre buscant aquest jo que governa l'acció, no fa més que reforçar una il·lusió: la il·lusió d'un jo permanent i continu. I aquesta creença alimenta una altra forma de sofriment.

Perquè d'aquesta manera, potser ens lliurem de l'estrès que causa el fer les coses pensant en un altra cosa, però estem alimentant una altra causa de sofriment, que és l'aferrar-se a la idea d'un jo permanent, d'un pilot manual de la nostra vida. Sortim del foc per caure a les brases. Com podem aleshores alliberar-nos també d'aquest sofriment?

Una de les respostes és que, amb la pràctica regular, el fet d'estar atents al moment present es torna un hàbit, i així no es fa necessari l'ús continu de la voluntat, del pilot manual. Però aleshores ens pot sorgir la pregunta: quan fem les coses per hàbit, no és això altre cop el pilot automàtic?

Mentre estem fent les coses seguint un hàbit, estem pensant que estem fent les coses, o no estem pensant que estem fent les coses? Què és el que estem pensant?

És evident que fer una activitat pensant en una altra cosa és causa d'estrès, però vol dir això que mentre fem una activitat hem d'estar pensant tota la estona "jo estic fent aquesta activitat"? O no hem de pensar en res?

Les pràctiques de l'atenció plena en la vida quotidiana poden caure fàcilment en un bucle, si no es fan sobre una bona base. La pràctica tradicional del Zen ens dóna aquesta base, és l'estat de concentració serena, la presència en el moment present, que se sustenta a si mateixa. 

Aquesta concentració que se sustenta a si mateixa, es crea en les condicions de la pràctica de la meditació asseguda en comunitat, acompanyats d'altres practicants, i guiats per un mestre, perquè fins i tot la mateixa meditació asseguda, el zazen, en el cas que l'intentem practicar en solitari, sense un contacte freqüent amb el mestre i la comunitat, aleshores ni el pilot manual ni l'automàtic serviran de res per crear aquest concentració serena que se sustenta a si mateixa. I ja no cal dir si aquesta meditació asseguda la fem seguint instruccions d'un llibre, d'un cd d'àudio o d'un vídeo del youtube.

Ara bé, un cop que s'ha creat aquesta concentració serena, aquesta presència ferma i viva en el moment present, sí que podem començar a actuar sense haver de sustentar-nos ni en el pilot automàtic, ni en el manual, perquè amb aquesta concentració serena ens fusionem amb l'acció, fins a tal punt que no sabríem dir si hi ha o no hi ha pilot, i és només a partir d'aquesta ferma presència en el moment present, que podem practicar l'atenció plena sense fatigar-nos, sense reforçar el jo il·lusori i, així, alliberar-nos del sofriment, sense crear-ne de nou.

Lluís Nansen Salas
www.dojozenbarcelona.org









dijous, 18 de desembre del 2014

Atenció i Consciència

És fàcil llegir avui, en algun dels reconeguts best seller sobre Atenció Plena (Mindfulness), afirmacions com: "En un sentit ampli, els termes atenció i consciència són sinònims." Aquesta afirmació, en la nostra llengua, és una afirmació falsa en tots sentits, i com a conseqüència projecta una ombra de confusió en els estudiants i practicants de l'atenció plena. Perquè ni atenció i consciència són sinònims, ni l'atenció plena és el mateix que la consciència plena.

D'una banda, podem dir que l'atenció es la capacitat d'enfocar el pensament o els òrgans dels sentits en alguna cosa. I de l'altra, la consciència és la facultat de conèixer les sensacions, els pensaments, les accions, en relació amb la pròpia existència. 

Fent un símil fotogràfic, podríem dir que l'atenció és enfocar els sentits o el pensament, com ho farien les funcions de focus i zoom d'una maquina fotogràfica, i la consciència seria la visualització de la fotografia finalitzada. Entre una cosa i l'altra hi ha tot el procés de percepció que capta els estímuls, els processa, i els presenta en un suport reconeixible.

Podem dir, per tant, que l'atenció és una condició necessària per a la consciència, ja que si no enfoquem la nostra atenció, no podem tenir una percepció clara dels fenomens, i sense una percepció clara, no hi pot haver una consciència clara. Però, a la vegada, és evident que l'atenció no és una condició suficient, ja que si no hi ha percepció, no hi pot haver consciència.

I si es confonen els significats bàsics d'atenció i consciència, encara es confonen més els conceptes d'atenció plena i de consciència plena, que, pel que acabem de dir, no són el mateix. Si bé l'atenció plena és una condició necessària per a la consciència plena, que una cosa porti a l'altra no és raó per dir que són el mateix.

L'atenció plena és enfocar l'atenció en les sensacions, pensaments i emocions, que succeeixen en el moment present, amb acceptació i sense prejutjar. Mentre que la consciència plena és el coneixement de les coses en relació amb la nostra existència, conèixer-les íntimament, que vol dir conèixer-les compartint amb elles la naturalesa de vacuïtat, en l'escenari del moment present: "l'aquí" del cos i "l'ara" de la respiració.

Entre una atenció plena i una consciència plena, també hi ha un procés, no només de percepció, també són necessàries certes actituds: cal que no hi hagi intenció d'obtenir, ja que la intenció d'obtenir reforça la idea d'un jo que obté, i aquest jo trenca la intimitat amb els fenomens.

En la consciència plena s'inclou també la comprensió de la vacuïtat, que vol dir veure la interdependència de les coses, o,  com diu el Buda, conèixer els factors de la seva aparició i de la seva desaparició, i així, també, la comprensió de la seva impermanència.

No n'hi ha prou amb practicar l'atenció en el moment present per arribar a la consciència plena, com ens podria fer creure una confusió entre aquests dos termes. La pràctica de l'atenció plena, que pot semblar fàcil de practicar seguint les instruccions d'un llibre, potser és eficaç per reduir l'estrès, com semblen demostrar les experiències, però no és suficient per extingir l'arrel del sofriment, com sí que fa la pràctica de la consciència plena, la saviesa que permet anar més enllà.

I això és així perquè cal que és compleixin aquestes altres condicions que hem esmentat: l'actitud de despreniment del jo, a la qual difícilment accedirem si ens limitem a seguir les instruccions d'un llibre, o a practicar en solitari. Quan practiquem zazen, la meditació asseguda en el dojo, compartint l'experiència amb altres persones, i deixant-nos guiar per un veritable mestre, totes aquestes condicions es compleixen, i així pot despertar en nosaltres aquesta saviesa il·limitada, la saviesa despresa i compassiva, que continua també en la nostra vida quotidiana, atents a cada moment de la nostra existència.

Lluís Nansen Salas

   


dimarts, 2 de desembre del 2014

L'embolcall és un regal

És un tòpic molt freqüent entre els que veuen la meditació des d'una perspectiva materialista i utilitarista, considerar el ritual que acompanya la pràctica de les meditacions tradicionals com un embolcall innecessari. Així, en rebre el regal de la pràctica s'afanyen, com un infant que rep una joguina ben embolicada, a estripar el paper, per desfer-se ràpidament de l'embolcall i poder gaudir de la joguina. Però aquesta és una visió incompleta, ja que el ritual contribueix a crear un estat de la ment propici a la meditació.

En el cas de la pràctica del zen, per exemple, quan entrem en el dojo, el lloc on es fa la meditació, el ritual estableix entrar amb el peu esquerre, tot seguit, fer una reverència ajuntant els palmells de les mans davant nostre, amb la punta dels dits just per sota els llavis, i fer una inclinació endavant sense doblegar els genolls. Aquesta salutació s'anomena gassho, i la fem de tot cor, entregats al gest, deixant de seguir els pensaments i preocupacions, per concentrar-nos plenament en el moment present, a la vegada que prenem consciència de l'expiració, llarga i tranquil·la.

Aquest gest, és un gest de respecte i d'humilitat, que ens ajuda a desprendre'ns del nostre orgull, de la nostra vanitat. Ens inclinem davant d'un altar on hi ha una figura d'un buda assegut. No estem venerant un objecte, sinó expressant amb humilitat el nostre agraïment envers la pràctica de seure com un buda, i demostrant respecte cap a tots els altres practicants. És un gest que, quan el fem de tot cor, pot canviar el nostre esperit, instantàniament, com un interruptor. I amb la repetició, arriba l'hàbit, i amb l'hàbit, aquest canvi de la ment es torna subconscient. D'aquesta manera podem canviar l'estat de la nostra ment només amb un gest, sense intenció, sense voluntarisme, i això ens predisposa per començar la meditació més alliberats .

Si volguéssim aconseguir el mateix des d'una perspectiva materialista i utilitarista, podríem dir: "bé, si del que es tracta és d'abandonar l'orgull i les preocupacions abans de començar la meditació, n'hi ha prou amb pronunciar internament: "Abandono  l'orgull i les preocupacions", i ja està, i així ens estalviem aquest ritual."

L'error d'aquest plantejament és pensar que es pot conduir el pensament amb el pensament. I de fer-ho així, acabaríem en un bucle, en un carreró sense sortida. Estaríem intentant abandonar una il·lusió, i en crearíem una altra. És com trencar el silenci dient en veu alta: "Sobretot, feu silenci". És absurd, i l'efecte sobre la ment no és el mateix.

En la pràctica de zazen, aprenem a conduir la ment des del cos, des de la respiració. I això és el que ens proporciona la pràctica del ritual: un efecte subconscient sobre la ment, a partir del gest. El ritual no és un embolcall prescindible, sinó que nodreix la pràctica. L'embolcall és un regal.

Lluís Nansen Salas